Archive

Sonoscop, CCCB, Barcelona, 2006
Sonoscop, CCCB, Barcelona, 2006

Sonoscop, CCCB, Barcelona, 2006

MIL I UNA VEUS
Sonoscop, CCCB, Barcelona

"Quin va ser l'origen de la ràdio?. La ràdio existia molt abans de ser inventada. Es manifestava sempre que hi havia veus de personatges invisibles : en el vent, en el tro, en el somni, en la bogeria. La ràdio és el sistema original de comunicació a través de la qual els déus parlaven a la humanitat."

Ray Murray Shafer.
Radical Radio. Sound by Artists. Art Metropole. Toronto. Walter Phillips Gallery . Banff. 1990


En el norantè aniversari del Cabaret Voltaire, Caos/Sonoscop proposa Mil i una veus, una activitat que presenta de manera expositiva, amb suport de concerts, projeccions i presentacions, una mostra de propostes de la Poesia Sonora i de l'Art Sonor, com ara l'Art Radiofònic, relacionades amb l'ús artístic i no convencional de la veu humana, sovint transformada pels mitjans tècnics de cada època.

Mil i una veus recull obres de poetes i artistes sonors d'arreu, de Raoul Hausmann, fundador de Dada Berlin el 1918, a Luci Tapahonso, poeta pertanyent a la comunitat dels indis Navaho, d'Henri Chopin, valedor entusiasta de la participació de les màquines electròniques i les matemàtiques en la creació poètica, a DJSpooky, que mescla elements sonors de la ràdio negra amb bandes sonores de dibuixos animats i enregistraments de la veu de Thomas Alba Edison. Totes aquestes obres i intervencions componen 6 col.leccions per a l'audició que Sonoscop ha confeccionat : Text Sound, Radio Radio, The LINEbreak Programs, Arxiu Propost, Veu i música electroacústica per a 8 altaveus i Le sixte livre.
Electroacústic, realitzat amb enregistraments de René Zosso de l'obra de François Rabelais.

Mil i una veus, que incentiva la creació contemporània amb l'estrena a l'acte inaugural de l'encàrrec de Lost&found, per a veus, percussions i electrònica en viu, de José Iges, també presenta a Barcelona per primera vegada un solo de veu a càrrec de l'artista multidisciplinar David Moss.

Mil i una veus convida Bartolomé Ferrando a reflexionar sobre la necessitat de la Poesia Sonora i Eduard Escoffet a presentar la seva selecció de mostres de Poesia Sonora de l'arxiu d'enregistraments de Propost.

La veu humana és una de les fonts primigènies de comunicació, d'informació i de transcendència. Emet cants, cançons, melodies, himnes, i és portadora d'informació, de poder, de plaer. Conté tota la nostra personalitat, de manera que, gairebé omnipotent, és capaç de revelar els límits de l'esperit.
Però, si bé és cert que pot desvetllar els detalls més íntims de l'ànima, està subjecta a una estètica rigorosa, ben coneguda dels professionals de la ràdio, i quan és autèntica, quan neix de la necessitat de dir, de comunicar, a la veu humana no hi ha qui la pari. Més enllà del contingut semàntic de les paraules, la veu humana és la matèria bàsica de la Poesia Sonora, que el plantejament de Mil i una veus considera com una forma d'art paral·lela a la Poesia Visual. Si la Poesia Visual se situa entre la Poesia i les Arts Visuals, la Poesia Sonora es troba entre la Poesia i la Música, de manera que és exactament l'element acústic el que determina el seu valor estètic i formal. La Poesia Sonora es fa real quan es pot sentir, per exemple, en poemes recitats en llenguatges fantàstics, en textos escrits en símbols inventats o en forma de sons vocals que no poden ser escrits de cap manera. És una forma molt directa de comunicació que aprofita la immediatesa de la veu humana sense que el contingut semàntic sigui absolutament necessari. La imaginació de l'oient passeja lliurement sense la pressió dels significats de les paraules. En el context de la Poesia Sonora i de les altres produccions artístiques que Mil i una veus té en compte, el so genera el sentit a través dels seus propis models, així com de les referències que tals models tenen en la nostra experiència. La contenció de la veu, la inversió del sentit de l'aire en el moment de la pronunciació, la veu que ressona en la gola, en tot el cos, la veu aspirada, la veu visceral, enfuriments vocals, xiscles naturalistes, componen, entre d'altres, la identitat de la Poesia Sonora, de manera que la imaginació de l'oient passeja lliurement sense la pressió dels significats de les paraules.

La Poesia Sonora fluctua entre la música i la literatura, entre la parla i el cant, entre l'experimentació sono-verbal i el joc glosso semàntic. No és lectura declamada o recitat de poemes. Sobretot, es tracta d'una recerca intensa i apassionada de les possibilitats expressives de l’oralitat en totes les seves dimensions. El seu inici es remonta als orígens de l'espècie humana i té continuïtat al llarg de tota la seva història. Però a principis del Segle XX, els moviments avantguardistes van forçar la desaparició de les fronteres entre les disciplines artístiques. El soroll es va convertir per primera vegada en element expressiu. Els sons de la vida quotidiana es van alliberar. La paraula va esdevenir element musical.
Més endavant, vers els anys 50, resorgeix amb l'aparició de les tècniques d'enregistrament electrònic, i es diversifica notablement, fins que, avui en dia, amb les tecnologies digitals, les possibilitats de la Poesia Sonora han esdevingut infinites. Les tecnologies, els sabers, les cultures canvien molt ràpidament, de manera que la idea de "verbivocovisualitat", enunciada per primera vegada per James Joyce, és ara totalment possible per mitjà de la tècnica, és a dir, els magnetòfons i magnetoscopis en un primer moment, vers els anys 50, i després, els dispositius multimèdia, cada vegada més a l'abast dels creadors. En aquest context, Mil i una veus es pregunta al voltant de la significació del fet de cantar, parlar, sentir o escoltar veus amb l'oïda, la ment i el cos, ara que les possibilitats de reproducció, transformació i transmissió s'han multiplicat, ara que la radiodifussió s'ha estès i diversificat.
Ref:
Date:
Location:
Photographer: